Actualment, l’Arxiu Nacional de Catalunya garanteix la preservació d’una seixantena de fons personals de periodistes o reporters gràfics, tres dels quals hi han arribat a través del conveni signat l’any 2014 amb el Col·legi de Periodistes, que tenia com a objectiu poder preservar llegats que són bocins importants de la història del periodisme a casa nostra. Perquè l’ofici, més enllà del dia a dia en l’àmbit informatiu, també s’entén consultant els arxius dels professionals que el porten a terme.
La transformació al voltant de la petita pantalla –per cert, cada cop menys petita, si ens atenem al volum dels aparells actuals– afecta els creadors de continguts, els propietaris dels canals, el mercat publicitari i els hàbits dels consumidors, que ara poden seleccionar entre la inacabable oferta de les plataformes sota demanda. Aquests són alguns dels temes que tracta l’obra ¿Nueva televisión? Nueva comunicación. El impacto de los cambios del consumo audiovisual en las formas de comunicar, de Josep Maria Picola Meix (Editorial uoc, 2024). En aquestes pàgines reproduïm alguns extractes d’aquest llibre, en què l’autor analitza les tendències de futur de la televisió.
Actualment, a Catalunya s’hi professen catorze confessions religioses diferents, una mostra de la seva diversitat, però en l’àmbit del periodisme la que dona feina a gran part dels professionals és el catolicisme, la majoritària, amb quasi sis mil centres de culte dels poc més de set mil que hi ha a casa nostra. En aquest sentit, la professionalització de la comunicació social de l’Església catòlica ha provocat que en els darrers anys un nodrit grup de joves hagin trobat en mitjans impulsats per entitats del món eclesial un espai per desenvolupar-se laboralment. Desafiant prejudicis i etiquetes, els seus testimonis palesen una experiència enriquidora i plena de significat, amb oportunitats per créixer i influir positivament en la societat a la qual informen.
Els estudiants en pràctiques han estat sempre una figura fonamental a les redaccions periodístiques. Molts graduats esperen el moment d’arribar a un mitjà per conèixer i aprendre les rutines de l’ofici. Valoren molt positivament sortir al carrer, investigar i entrar en contacte amb les fonts, però també es lamenten del fet que les pràctiques no siguin remunerades, d’un excés d’hores i tasques o, en l’extrem oposat, de no fer ni aprendre res. Tot i així, coincideixen en la necessitat de cursar-les perquè s’han convertit en una via d’accés per entrar al mercat laboral.
En la professió periodística hi ha algunes coses –almenys sobre el paper– que semblen estar clares, com la separació entre fets i opinions. La ciutadania, però, no sempre sap diferenciar-ho. Prova d’això és un estudi elaborat als Estats Units pel prestigiós Pew Research Center, que ha demostrat que moltes persones confonen la informació amb l’opinió. Aquest reportatge, guanyador ex aequo al millor reportatge de Report.cat del trimestre, reflexiona sobre aquest fet.
Les mentides disfressades d’informació, conegudes com fake news, s’han convertit en un problema de primer ordre. Davant d’aquest greu problema, el blockchain, la nova tecnologia descentralitzada i encriptada promet transformar el periodisme i acabar l’espiral de desinformació automatitzada que corre per les xarxes socials. Diferents veus crítiques alerten, però, sobre aquests vaticinis que, fins avui, no han passat de la teoria a la pràctica.
Mentre que els televisors són cada vegada més grans i emeten en major qualitat, alguns periodistes fan la feina amb mòbils, sense operadors de càmera. Per a uns això és fer passos enrere. Altres, en canvi, defensen que són els nous temps i que les imatges gravades des d’un telèfon aporten frescor i permeten una immediatesa que no s’aconsegueix amb les càmeres convencionals. Un debat fruit del canvi tecnològic que ha comportat el paradigma digital.
La influència del factor audiovisual no para de créixer i, per tant, la tendència dels ciutadans a consumir cada cop més vídeos, al marge de la televisió, també afecta qualsevol estratègia informativa. El llibre Comunicación corporativa. Audiovisual y online. Innovación y tendencias (UOC, 2018) analitza aspectes vinculats als nous hàbits de la ciutadania i en com condicionen les noves maneres de comunicar. En aquestes pàgines, reproduïm extractes d’un dels capítols, concretament el que se centra en l’estratègia que haurien de seguir els professionals dels gabinets de comunicació.
“Ni la gent ha parat de llegir en paper ni llegeix menys a Internet”. Així de contundents es mostren des de redaccions de mitjans de comunicació com Panenka o Jot Down, els quals fan una aposta clara pel periodisme reposat i de lectura llarga, fins i tot a Internet. L’analítica web mostra, alhora, que si bé una gran part de les visites a mitjans duren menys d’un minut, existeix un 40% d’usuaris que estan disposats a passar una estona llegint sempre que, és clar, la informació o el reportatge ho mereixin.
Cada cop més, els mitjans de comunicació –molts de referència– estan sumant els podcasts a l’oferta informativa com a nous canals de distribució de contingut. En aquest reportatge –guanyador ex aequo a la millor peça periodística del Report.cat del trimestre– s’analitza el seu auge, s’expliquen alguns casos d’èxit tant a casa nostra com a l’estranger i es detalla per què, tot i l’augment de l’ús, la majoria dels mitjans de comunicació nacionals encara no s’han atrevit a endinsar-se en el format.
Eldiario.es és una història d’èxit creada a partir de la confiança amb el lector, la transparència i un periodisme de qualitat. Darrere d’aquest mitjà hi ha Ignacio Escolar, que ha consolidat un model de negoci gràcies a entendre la professió amb uns principis en què destaquen el compromís i l’honestedat. Els sis anys de vida d’Eldiario.es, però, no només ens diuen molt sobre com s’han de fer les coses, sinó que també, per un efecte mirall, retraten certs vicis i carències heretats del passat.
Els mitjans s’enfronten al repte de sempre: servir una comunitat de lectors. Actualment, ho fan amb les noves eines digitals, però també amb notables riscos, com el poder de les grans plataformes, el tot gratis de la Xarxa, la lluita pel clic a qualsevol preu o la dispersió d’audiències, entre altres hàndicaps. L’alternativa exigeix convèncer els lectors perquè s’impliquin en els mitjans i una bona fórmula són les entitats sense ànim de lucre i les cooperatives. En aquest article, Josep Carles Rius, exdegà del Col·legi de Periodistes, autor de Periodismo en reconstrucción (Publicacions i Edicions UB, 2016) i impulsor de la fundació Catalunya Plural, analitza la creació de les noves comunitats de lectors.
Fa uns anys que s’ha detectat un greu problema en la desinformació i l’augment de les fake news, fins al punt que aquestes estan condicionant processos electorals. Per combatre-ho, des de diferents països i organismes s’està potenciant l’alfabetització mediàtica i informacional amb l’objectiu d’aconseguir una ciutadania crítica en el seu consum informatiu. Només a Catalunya, amb pocs dies de diferència, es va presentar el projecte educac i es va organitzar una jornada a la uab amb la participació de ponents de diferents àmbits per reflexionar sobre aquest fenomen.
Els partits d’ultradreta tenen una presència cada cop més significativa als parlaments dels països europeus i, des de fa poc, també a Espanya. Amb una estratègia comunicativa, aquestes formacions utilitzen els mitjans de comunicació com a altaveu de les seves reivindicacions o els critiquen quan no els fan seguidisme. Tenint això en compte, com cal presentar-los davant de l’audiència? Els mitjans es debaten entre la por a la sobreinformació o a perdre l’equanimitat a l’hora de parlar d’ells. El debat està obert.
Les dones van obrint-se pas per senders on només hi havien transitat homes. Però el periodisme no reflecteix aquesta realitat emergent, amb visió i enriquiment de gènere. Ens sentim identificades amb les informacions dels mitjans? Com condiciona la direcció masculina d’aquests la tria i el tractament dels continguts? Informem homes i dones de manera diferent? Dones periodistes aplegades al tercer Fòrum de dones periodistes del Mediterrani, que es va celebrar entre el 22 i el 25 de novembre a Bari i Lecce (Itàlia), han parlat dels murs que el gènere manté en la informació.
Un estudi acadèmic reflecteix amb dades la infrarepresentació de les dones negres als principals diaris catalans. I quan aquestes finalment hi apareixen, acostumen a fer-ho supeditades a l’home, estigmatitzades i sense que se’n reculli la veu. Beatrice Duodu (Ghana, 1996), periodista catalana d’origen africà i autora de l’estudi, repassa en aquestes pàgines les principals conclusions del treball que deixa ben clar la poca representativitat mediàtica d’aquest col·lectiu.
